Punts o instruccions

Tota imatge està desada d'una de dues maneres, i d'aquesta tria depèn si la pots engrandir, si la pots editar més tard, i si la IA la pot tocar.

Mapa de bits (o ràster): una quadrícula, i una llista llarguíssima de números —un per casella, dient de quin color és—. La foto que fas amb el mòbil són dotze milions de caselles i res més: el fitxer no sap que allà hi ha una cara, una taula o un cartell. Només colors en posicions.

Vectorial: no desa caselles, desa instruccions, i les desa escrites amb lletres. «Una línia d'aquí fins aquí. Emplenat vermell. Un text que diu HOLA, d'aquesta mida.» El dibuix es torna a construir cada vegada que el mires, a la mida que calgui.

Això ja ho has viscut. Vas baixar el logotip d'un client de Google Imatges, el vas enganxar al PowerPoint, el vas estirar perquè ocupés la diapositiva — i va quedar borrós, amb les vores fetes escala.

No vas fer res malament: vas demanar a un mapa de bits més informació de la que tenia desada.

És el mateix que passa quan fas zoom sobre una captura de pantalla fins que les lletres es tornen taques.

Un cosí germà: la foto reenviada quinze vegades. La que arriba per WhatsApp feta pols pateix una cosa semblant però diferent: allà ningú no la va engrandir — el que passa és que cada reenviament la torna a comprimir i llença una mica més d'informació perquè pesi menys.

El resultat s'assembla perquè el fons és el mateix: un mapa de bits només pot perdre. No recupera mai.

Un vectorial no té aquest problema, perquè no hi ha res a comprimir: són quatre instruccions que ocupen el que ocupen.